L'agenda dels més petits

Quan pensem en els nostres petits són moltes les obligacions que tenen al llarg del dia: s'han de llevar d'hora per anar a l'escola, han d'estar atents a tots aquells aprenenetatges que se'ls proposen, segurament fan alguna activitat extraescolar, els deures després de berenar, ajudar una miqueta a casa...

Hi ha una cosa però que no sempre tenim en compte quan pensem en el seu dia a dia, una activitat que hauria de ser tant bàsica com el menjar o el dormir: el joc! 

I és que jugar a vegades és un luxe, el que fan quan sobra temps... Quan en realitat el joc hauria de tenir un lloc preferent en les agendes dels nostres fills. El joc forma part d'ells, del seu llenguatge, de la seva comunicació i del seu aprenentatge. El joc és aquell espai en el que creixen i aprenen sense que ens n'adonem. Un espai on expressar, compartir, elaborar i somiar.
El joc és una eina fonamental en el desenvolupament dels nostres fills/es. I com a tal mereix per part nostra que li donem prioritat absoluta. 

Però el joc no és exclusiu dels nostres fills. També nosaltres, els grans, podem acompanyar-los en aquestes estones. Un joc de taula, una estona al parc, un joc de nines, de construcció o de metges.... Aquestes estones ens permetran gaudir d'ells, connectar amb la nostra part més lúdica, desconnectar de les nostres preocupacions, conèixer millor als nostres fills i enfortir el nostre vincle amb ells.
Així doncs, obriu les seves agendes i reserveu-los cada dia l'estona de joc que els pertoca. I, en la mesura que pugueu, reserveu també algun moment en les vostres agendes per acompanyar-los. 

La frustració

La tolerància a la frustració és quelcom que anem aprenent al llarg de la vida. Els infants quan neixen no entenen el no. És a mesura que creixem que anem incorporant el fet que no sempre les coses són com un vol. A vegades però, tot i saber-ho, als grans ens costa recordar-ho.

Aquest és un punt que ens hem trobat al treballar amb pares i mares. Sovint escoltem històries de com es frusten els nens/es quan no els surt quelcom, històries de rabietes al rebre una negativa o històries sobre les moltes eines que desplega un infant per sortir-se amb la seva. Aquestes històries moltes vegades tenen també una contrahistòria d'expectatives incomplertes per part dels pares. 

La feina de pares/mares és complexe i sovint requereix que replantegem algunes de les nostres premises bàsiques. És a dir, com a pare/mare sóc tolerant a la frustració? Si quelcom no surt a la primera, persevero o penso que tenim un problema de base? Busco alternatives? 

Com a pares/mares sovint afrontem situacions que ens posen a proba. Situacions que requereixen de nosaltres que siguem pacients, que sapiguem llegir entre línies, que siguem creatius donant respostes. A vegades però ens costa entendre per què un nen fa una dolentaria mentre et mira o per què els nostres fills/es es mostren tant tossuts quan volen una cosa. Ens costa entedre que ells/es no entenen de presses, de cansanci o de horaris. Que la seva feina és experimentar i passar-s'ho bé, que no tenen res més a fer que sortir-se amb la seva i defensar els seus interessos, que tenen tot el temps del món per fer-ho. 

A vegades ens costa ajudar-los a superar la frustració per què nosaltres també ens frustrem com a pares quan no aconseguim de forma ràpida el que ens proposem, per què rebufem quan l'adquisició d'un hàbit ens costa més del que ens pensàvem o quan acabem cendint per manca de temps per rebatre el seu argument.

Com a pares/mares hem de fer un esforç per recordar-nos a nosaltres mateixos que les coses no sempre s'aconsegueixen al primer intent i que demà ho haurem de continuar probant. Recordar-nos la importància de perseverar, buscar altres explicacions plausibles i trobar solucions alternatives.

Els Límits

Casualitats de la vida, hi ha setmanes en la que les consultes que rebem, comentaris que llegim o sentim, etc, tot va sobre el mateix tema, com si de sobte tothom parlés d'allò. Poder simplement és que hem estat més atents a aquests tipus d'informació. Sigui com sigui, fa dies que sento a parlar dels límits: què són com aplicar-los, com no fer-ho, etc.

Aquest és un tema que no ens haviem plantejat tractar a través del blog doncs són molts els recursos i la informació que es pot trobar arreu. Però aquestes setmanes ens han fet canviar d'opinió. I és que hi ha una extranya creença que posar límits és adpotar un estil educatiu autoritari. Ahir vaig llegir un post que comparava la cadira de pensar amb la violència física!! Aquesta comparació va ser el detonant per començar a escriure aquest post. 

Posar límits no és res més que voler educar els nostres fills en uns valors determinats. Els límits són els que cada pare/mare estableix: el respecte és un límit, la no agressió és un límit.... N'hi ha de rígids, n'hi ha de difusos, flexibles, etc... segons l'estil educatiu dels pares/mares. No hem de confondre però els límits amb els càstigs o els crits. Ni per suposat amb estils educatius violents.

Els límits ens serveixen per educar als nostres fills, per dir-los-hi que no tot s'hi val. És la manera en la que els transmetrem els nostres valors. Això no vol dir que per voler establir uns límits automàticament ens convertim en uns sergents, uns abanderats de l'autoritarisme i les dictadures.

Els límits es poden posar i trasmetre de moltes maneres. És molt recomanable que siguin clars, raonables, explicats, consensuats si cal. Cal que dediquem un temps a explicar-los als petits el per què de les coses. Cal que sàpiguen el que ens agrada i el que no, el que volem i el que no. Cal que prediquem amb l'exemple i que siguem el més coherents possibles. 

Tot i així tingueu en compte que no hi ha fòrmules matemàtiques universals que funcionin per qualsevol tipus de família. No tingueu por si un dia us heu de posar ferms per fer saber que allò és important, si un dia alceu la veu o heu de fer servir el temps fora o un sistema de recompenses. No s'acabarà el món ni traumatizareu de per vida els vostres fills/es. Només recordeu que això són simples eines però no els límits en si. La feina grossa no passa per l'ús d'aquestes tècniques, sinó pel temps, la paciència i la dedicació que pugueu invertir en trasmetre de forma raonada, clara i coherent els valors que emmarquen l'educació dels vostres fills. Com diu la imatge que ilustra aquest post: l'exemple que els donem és més poderós que les regles que poguem establir.