Joguines Unisex

S'acosten les festes i tenim per endavant un munt de regals per rebre i un munt de reis, pares noel i tios per assessorar. Al pensar un regal, són varis els criteris que podem tenir en compte: que sigui educatiu, que vagi amb el tarannà del nen, que lligui amb els nostres valors... Però hi ha un criteri que pràcticament tots fem servir a l'hora de valorar-lo: és més de nens o de nenes?

De ben petits ja comencem a definir la identitat dels nostres fills i d'alguna manera, la forma amb la que ens dirigim a ells o els eduquem està guiada pels estereotips socials que estan al nostre voltant. Amb les nenes usem un to de veu més suau, mentre assumim que els nens són més d'acció. Amb les nenes juguem a nines mentre que els nens juguen a futbol.

Les joguines que els comprem fomenten sovint aquesta separació de gènere: nines per les nenes, cotxes pels nens, cuinetes per les nenes, jocs d'acció pels nens.... Però, pot un nen mostrar preferència pel joc amb nines sense que els pares ens sentim insegurs? Sense que se'ns disparin les alarmes?

Parlant amb altres mares m'he adonat que aquests estereotips de gènere són encara molt més presents del que em pensava i encara condicionen molt a l'hora d'educar als fills/es. A vegades hi són d'una forma més evident, altres amb petites subtileses. Sigui com sigui, cal recordar que som nosaltres qui donem significat als actes dels nostres fills/es pel que és la nostra feina fer que es sentin lliures i feliços jugant amb qualsevol tipus de joguina o joc.

I si voleu fer algun propòsit d'any nou aquest seria un bon punt de partida. Revisem els nostres prejudicis i estereotips per què els nostres menuts puguin crèixer més feliços i segurs!

Mapes

Quan ens iniciem en l’ofici de pares inevitablement ens vénen al cap les nostres pròpies experiències viscudes com a fills. Pensem en com han sigut els nostres pares, quins patrons volem repetir i quins no. Tenim clars els models que volem seguir i els models dels que ens volem allunyar. Creiem saber i tenir clar cap a on volem anar.

A vegades però, un cop estem immersos en l'ofici de la parentalitat, ens adonem que els mapes que tenim no són exactes i que els camins que agafem són diferents als que teniem previst agafar. Prenem decisions que a nosaltres mateixos ens sorprenen i que poder s'allunyen del que teniem previst.

Sovint és bo poder fer una parada en el camí de la paternitat/maternitat per a reflexionar sobre les nostres pròpies vivències, passades i actuals. Actualitzar els nostres mapes, afegir camins, parades, miradors.Poder preguntar-nos què vàrem rebre dels nostres pares que volem transmetre als nostres fills, què ens va sobrar o què vàrem trobar a faltar. Entendre les nostres pròpies limitacions, les nostres pors, els nostres punts forts. Saber com tot això ens limita o ens engrandeix com a pares/mares.

Perquè la maternitat/paternitat és quelcom que anem construint, no té un camí marcat i determinat. El camí el triem nosaltres i és important que de tant en tant ens parem a pensar cap a on volem anar. Cal que prenguem consciència de què fem i de per què ho fem. 

I recordem sempre que les nostres experiències (passades i presents) ens poden servir de brúixola però no són necessàriament el mapa a seguir.

Les comparacions

L’ésser humà tendeix a comparar de forma innata. És la manera que tenim de conèixer el món. Sabem que un arbre és alt quan el podem comparar amb algun altra arbre de tamany inferior, o que un carrer és ampla si n’hem vist un de més estret.

Què passa però quan el que comparem és el nostre fill/a? És evident que sempre hi ha uns bàrems que ens guien en el que seria esperable i desitjable per edat i que no els hem d’obviar. Però cal recordar que aquests barems són orientatius i establerts amb franges d’edat.

Tot i així sovint anem més enllà i no només ens regim pels barems establerts per pediatres, psicòlegs, mestres, etc. sinó que tendim a comparar-los amb els alters nens del seu voltant. I tot i que podem tenir la teoria molt ben apresa (no els hem de comparar mai! ni amb els altres nens de la seva edat ni amb els seus germans!) sovint és inevitable que ens vinguin al cap aquestes comparacions quan veiem altres nens o parlem amb altres mares. “El meu ja camina”, “la meva ja parla”, “en Pep treu excelents”, “la seva germana a la seva edat ja…”. Us sona?

Comparant als nostres fills amb altres no els fem cap bé. Ens estem oblidant d’una premisa fonamental: ells són únics! I com a únics que són tenen el seu propi ritme per assolir el seu propi desenvolupament i els aprenentatges que els pertoquin per edat, tenen els seus propis talents i les seves pròpies històries de vida. I això és el que els fa ser especials.

Hem de ser respectuosos amb ells i el seu ritme, sigui més ràpid i més lent. Disfrutar del que ens aporten a cada edat i deixar que ells disfrutin dels aprenentatges i les destreses que varen assolint. Felicitar-los i estimular-los, sense tenir en compte si van més endavant o més enrera. Al cap i a la fi, estem educant infants no atletes d’èlit.

Ser pares

Són moltes les coses que s’han escrit sobre ser pares, fins el punt de poder afirmar que el rol de pares s’ha professionalitzat. Llegim revistes especialitzades, assistim a tallers sobre la criança dels nostres fills, ens assessorem i comprem tot el que és “ lo millor”. Planifiquem el seu futur a través de les extraescolars que fan, l’escola on van i les amistats que els envolten. Volem ser uns “super pares” per poder donar-los les millors opcions de futur. Però, és això el que cal?

Preocupar-se pels fills és un deure fonamental de tot bon pare/mare però cal revisar què inclou aquesta preocupació. Ens preocupem perquè estiguin sans, perquè no es facin mal, perquè mengin i dormin bé. Ens preocupem pel seu desenvolupament i per com van a l’escola. Perquè aprenguin coses que els siguin útils quan siguin grans i perquè no es fiquin en problemes.

I a vegades oblidem coses com que tot nen/a necessita avorrir-se per poder imaginar, espai per poder ser autònom, temps per poder jugar. Així doncs, i per estrany que pugui sonar, cal que ens preocupem per què els nostres fills/es s’avorreixin i desenvolupin recursos propis, cal que a vegades ens en desentenguem una mica per què siguin més autònoms  i que els deixem temps per invertir-lo en el que els sembli.

A vegades ser super pares també vol dir descansar. Al cap i a la fi, fins i tot els super herois tenen temps lliure!

Apunteu els deures i cap a casa...

Tenint en compte que molts d'aquests nois i noies, a més, fan una o més activitats extraescolars, no puc evitar preguntar-me si, entre tots plegats, no estarem fomentant la cultura de l'estrès i la dependència, en comptes de potenciar el valor de l'esforç i la responsabilitat personal.

M'explico: en moltes ocasions, els alumnes no són capaços de fer els deures de, per exemple, matemàtiques, ells sols. La qual cosa suposa l'inici d'un conflicte domèstic en què els pares han de convèncer els fills (negociant i/o castigant) per a que acabin les tasques, es veuen obligats a exercir de mestres sense tenir la preparació ni els coneixements per poder acompanyar en aquesta tasca (quants de vosaltres recordeu la forma de resoldre les equacions de primer o segon grau?...i les arrels quadrades?). O bé, aquelles famílies que s'ho poden permetre, matriculen els fills a acadèmies de reforç escolar, allargant així la llarga jornada dedicada a les tasques escolars.

Quan aquesta situació és viscuda com un excés de feina, amb abundants exercicis de repetició, sense connexió amb situacions quotidianes, la desmotivació està assegurada. Si, a més, els treu temps de joc i de relació amb companys (elements igualment necessaris per al desenvolupament global dels infants) el rebuig queda gairebé assegurat.

Veient iniciatives com la de la Federació dels Consells de Pares d'Alumnes de França (FCPE) que enguany han convocat una vaga de deures de dues setmanes per protestar contra els “treballs forçats” fora de l'horari escolar, m'adono que el debat “deures.si, deures.no” fora de l'escola va molt més enllà de les fronteres entre països, i que es tracta d'un qüestionament molt més profund  cap a un sistema educatiu al que s'exigeix que sigui més motivador, atractiu, pràctic i adaptat a la societat del segle XXI, sense que, de moment, ho hagi aconseguit.

Quin tipus de pares sou?

Ahir, navegant per internet, vaig aturar-me a fer un cop d’ull en un debat que va captar la meva atenció.

L'inici era la consulta d'uns pares d'un infant de 10 mesos que encara no dormia tota la nit. Els pares, amb una manca de son important des de feia mesos i cert to de desesperació, demanaven consell a altres pares per intentar canviar aquesta situació.

Les opinions i els consells eren realment variats: hi havia testimonis dels partidaris de criança natural i el "colecho", seguidors del mètode Estivill, aficionats als remeis naturals, defensors de les rutines, els massatges,...

Un extens ventall de consells ben intencionats, fruit d'experiències positives, sens dubte.

Però semblava que al fil de la discussió tots els participants obviaven una qüestió fonamental, que no vaig trobar fins cap al final, quan algú va preguntar: "quin tipus de pares sou?"

I aquesta senzilla pregunta em va semblar tan raonable com significativa. Conscient que no hi ha un mètode únic de fer les coses, la lògica em porta a prioritzar la nostra comoditat amb les estratègies que triem, l’ajustament de la nostra manera de veure i entendre les coses a les nostres accions.

És per això que hi ha tècniques, trucs o mètodes que els funcionen molt bé a uns i malament a altres. I això ho hem de tenir en compte quan intentem buscar solucions als problemes que el dia a dia ens presenta.

No té sentit que intentem aplicar mètodes o tècniques en les que no creiem o que no ens fan sentir bé, per què ens condemnaran a un més que probable fracàs abans d'haver començat.

Cal que ens sentim còmodes amb el que triem i que s'ajusti a la nostra manera de fer, de ser i de pensar. Demanar consell és bo i recomanable, igual que compartir experiències o seguir les indicacions dels professionals de confiança.

Tot i això, no hem d'oblidar que un tant per cent de l'èxit que obtinguem vindrà donat per la determinació i la seguretat que tinguem quant a a nostra decisió.

Ho estarem fent bé?

"Ho estarem fent bé?" Aquesta és una pregunta que sovint els pares es plantegen i ens plantegen a nosaltres. I és que sovint, quan detectem alguna cosa que no va com hauria d'anar, com a pares ens preguntem si hi ha alguna cosa que no hem fet bé. Sigui per què som conscients que no estem fent el que se suposa que hem de fer (o si més no el que els llibres que hem llegit recomanen), sigui per un sentiment general de culpa per no tenir prou temps o sigui simplement per què no sabem a què més atribuir-ho.

I és que dubtar és normal. Els nostres fills arriben sense manual d'instruccions, pel que moltes de les decisions que prenem són per intuició, recomanació o tradició. Sigui com sigui, de les milers de decisions que prenem al dia, hem d'assumir que un tant per cent seran errònies o si més no, no seran les més òptimes. 

Pel contrari hi ha pares a qui costa molt assumir les pròpies errades i que es senten molt qüestionats quan algú els assenyala quelcom dels seus fills.

Ser pares requereix d'una valentia molt especial. Cal ser valent per demanar ajuda quan la necessitem, per revisar les pròpies decisions, per assumir que no ho sabem tot o per mostrar les nostres pors als altres. 

Les normes del joc

                                         

Cada etapa en la vida dels nostres fills és diferent. Com a pares ens hem d’adaptar al que toca en cada moment. L’atenció constant i dedicació absoluta del primer any, l’assoliment de certa autonomia posterior, les primeres paraules, l’inici de l’escolaritat, els amics, etc.

I quan pensem que ja ho tenim per mà, que ja em aconseguit cert grau d’expertesa en aquesta nova professió que hem après, llavors arriba l’adolescència. I les normes del joc canvien per complert, descol·locant-nos com a pares i retornant-nos a la posició d’aprenents, que de fet mai hem deixat d’ocupar.

Ja no ens serveixen els mateixos arguments, les seves mirades són diferents i els pares ja no entren en els seus plans. Són detalls, alguns més evidents, d'altres més sutils, que ens indiquen el canvi d'etapa i la necessitat per part nostra de canviar també.

I és que a banda de molta paciència, l’adolescència requereix per part nostra que reaprenguem les normes del jocs partint de les més bàsiques: redescobrir qui és el nostre fill/a, els seus interessos, com es situa davant del món. Aprendre a deixar l’espai suficient per què creixi, a donar confiança, a deixar que s’equivoquin, que canviin d’humor i de pensament, etc.

I és que això de ser pares és un ofici en constant canvi, del que mai serem professionals i en el que ens haurem d’acostumar a tenir sempre unes normes canviants i a conviure amb un punt d'inseguretat.

MAMITIS VS NENITIS

Qui no ha sentit alguna vegada l’expressió “aquest nen té mamitis”? És una expressió comuna que utilitza molta gent quan un nen/a reclama amb insistència a la mare. Fins fa poc però no vaig caure en l’altra versió, l’altra cara de la mateixa moneda: la “nenitis”. I és que els fills estan enganxats a les mares per què les mares estem enganxades als fills.

Les persones, i sobretot les dones, estem programades biològicament per “enamorar-nos” dels nostres fills, i aquests estan programats per “enamorar-nos”, ja que d’això en depèn la seva supervivència.

Però és la “nenitis” dolenta? Com amb moltes coses a la vida cal recòrrer al sentit comú per trobar respostes. Els nostres fills neixen depenents dels pares i necessiten pares/mares que estiguin per ells, els cuidin i els deixin crèixer al ritme que necessitin. Pares/mares que els agafin quan ploren, que els consolin si ho necessiten, que juguin amb ells i els ajudin a desenvolupar-se.

Hem de ser conscients que cert grau de mamitis i de nenitis són naturals i necessaris. Ho portem en el nostre programari intern. Estem programats per estimar, acaronar, abraçar, cuidar i mimar als nostres fills/es. Confiem doncs en el nostre instint i permetem-nos tenir una mica de "nenitis"

LES PORS...

La maternitat/paternitat porta ímplicita una barreja d’emocions que sovint experimentem alhora. Una d’elles és la por. La por, en general, és una emoció útil. La por ens protegeix, fa que siguem prudents. Però la por també ens pot anar en contra, arribant a privar-nos de coses.

La nostra por com a pares/mares no només ens pot afectar a nosaltres, sinó també als nostres fills. Pot ser que els transmetem les mateixes pors que nosaltres tenim, pot ser que els privem d’experiències o pot ser que els hi provoquem inseguretat.

Com a pares/mares, quan afrontem una decisió que afecta als nostres fills/es sovint són molts els factors que tenim en compte. Som conscients de que les decisions que prenem afecten a una tercera persona, el nostre fill/a, i això fa que experimentem certa transcendalitat en algunes de les decisions que prenem. Analitzem totes les variables que creiem rellevants però sovint, n’obviem una de molt important: les nostres pors.

Les nostres pors poden fer que escollim una escola més propera a casa en comptes d’una amb millor currículum; o que apuntem al nostre fill/a a natació ja que és més segura que el judo. Les nostres pors poden fer que no confiem prou en la seva capacitat d’adaptació i dubtem, fent-los sentir insegurs i transmetent-los involuntariament la falsa creença de que no són capaços de fer allò.

Tenir por i patir pels fills, és quelcom natural i innat. Quelcom amb el que hem d’aprendre a conviure per a no hipotecar als nostres fills amb pors innecessàries.

LLIBRES PER ANAR A DORMIR

 

 

Sabíeu que actualment es poden trobar a Amazon prop de 22.000 llibres dins la categoria Paternitat i Educació relacionats amb la son infantil?

No sé a vosaltres, però a mi em va semblar una mica exagerada la possibilitat que, davant l’obsessió que molts pares i mares tenen amb les “dificultats” per dormir dels seus fills, els editors de llibres hagin respost amb una clara i hàbil oferta de publicacions que contenen fórmules màgiques, mètodes miraculosos i rutines fantàstiques per aconseguir fer dormir els nostres infants durant tota la nit... i cada nit!

I em sap greu desil•lusionar les mares i pares que , nerviosos davant l’aventura de fer dormir la criatura, cauen a la trampa editorial que els ven la idea de la fórmula miraculosa. Però és que, de veritat, aquesta no existeix. I amb això no vull dir que no hi hagi publicacions interessants sobre aquest tema, eh? (que no se m’enfadin els senyors autors i editors!!)

Potser el secret passa per acceptar que els nadons i nens petits dormen diferent a nosaltres, les persones adultes, i que segurament no és la forma que esperàvem o que més ens convindria. Però el “problema de l’hora de dormir” es converteix en el problema dels adults insomnes que, a les 4 de la matinada, un cop canviats els bolquers (no, no s’havia fet pipi), preparat el biberó, comprovant una i altra vegada la temperatura de la criatura (no, tampoc té febre), un cop descartada la possibilitat que tingui gana, o set, o qualsevol altra necessitat no coberta, comencem a pensar en la quantitat de coses que hem de fer l’endemà, ens sentim cansats, i, frustrats, volem tornar a l’escalfor del nostre llit...

Els patrons de son infantil varien segons la seva etapa evolutiva, l’estat de salut, o canvis en l’ambient o la rutina...però hi ha una sèrie de consideracions que poden facilitar el descans de grans i petits, com ara mantenir la regularitat en les rutines a l'hora d'anar a dormir, tant pel que fa a l'espai com els horaris, les activitats prèvies que permetin als infants anticipar el moment d'anar al llit i els ajudin a "rebaixar revolucions...", etc

Però, sobretot, confieu en el vostre instint. Vosaltres coneixeu el vostre fill/a millor i podeu provar diferents estratègies  fins a trobar la que us funcioni millor. I recordeu que probablement les haureu d’anar canviant a mesura que el vostre fill/a vagi creixent...

Properament...els nous tallers d'Afers Familiars!!!

QUAN LA MATERNITAT/PATERNITAT ES POSA DIFÍCIL...

La il·lustració que acompanya aquesta entrada és obra de la dissenyadora gràfica Agustina Guerrero. Podeu visitar el seu blog: http://guerreroagustina.blogspot.com.es, us encantarà!!

Algunes mares amb les que he treballat han confessat, que a vegades, quan les coses es torcen i se’ls acumulen els maldecaps mentre les forces minven, se senten temptades de deixar-ho tot i fugir.

Per suposat que aquestes dones estimen els seus fills. Per descomptat que no els abandonarien mai, però aquests pensaments els turmenten i se senten culpables.

Potser, podríem arribar a l’acord de que la maternitat, malgrat ser una experiència emocionalment intensa, transformadora i preciosa, a vegades resulta molt dura.

Potser podríem admetre que hi ha dies en que una mare anhela esgarrapar una estona, un dia o un tros de temps i de llibertat per a ella sola.

Un temps per a llegir un llibre en silenci, sortir a fer unes compres sense perseguir uns peuets belluguets, i deixar una tassa de cafè a la tauleta auxiliar de la sala (Uixxxxxx!!!) sense preocupar-se que el peque de casa no la trenqui, o pitjor, no prengui mal ell mateix…

Abans de tenir fills mai no havien hagut de prendre aquestes precaucions, i la il·lusió de ser persones adultes i lliures no tenia en compte les responsabilitats que comporta. 

Així doncs? com es pot fer front als pensaments que evoquen la vida senzilla d’abans de tenir fills? Com tornar a gaudir del present, conscients que potser no seran el tipus de mares que eduquen els seus fills en una fantàstica casa adossada, perfectament organitzada i que gaudiran de magnífiques oportunitats educatives i quotidianes?

No és qüestió de posar-hi sucre, perquè revistes, llibres especialitzats dirigits a pares i mares i medis diversos (sense generalitzar, només alguns, val?) ja s’encarreguen de divulgar bells exemples de maternitats/paternitats que abracen les seves criatures sense cap ombra de dubte. I les xarxes socials no ho posen més fàcil: podran veure els seus amics amb els seus infants jugant alegrement a la neu, o a la platja, i no es pregunten mai si alguna d’aquestes criatures ha fet una rebequeria just abans de llançar-se en trineu per la neu...com fan els seus!

No i no...! La vida no és tan transcendental com les fotos idíl·liques de Facebook, ni de les revistes d’infància i puericultura. No és perfecta. I està bé que sigui així.

I que les mares i pares acceptin que ells no són perfectes, ni ho han de ser. Que no estan sols, que totes les mares i pares s’han sentit desbordats en algun moment, i que malgrat tot, segueixen endavant. 

Que a vegades la maternitat/paternitat ens caigui a sobre no ens fa mals pares. Ens converteix en mares i pares reals i autèntics.

Les presses

La pressa està instaurada en la nostra vida diària, en la nostra societat i en general en tot el que ens envolta. Si pensem en la criança dels fills, tenim pressa per què caminin, pressa per a que juguin sols, siguin autònoms en els seus hàbits, etc

Les estadístiques ens marquen quan han de començar a caminar els nostres fills, l’escola quan li hem de treure el bolquer, els llibres quan hauria de començar a dormir sol o com ha de jugar.

Però, i si el nostre fill/a no té el mateix ritme que els altres? I si ell/a no enten de presses? És llavors que ens envaeix l’angoixa. Li passarà alguna cosa? És que el/la meu/va fill/a és diferent?

Pot molt ben ser que els nostres fills tinguin ritmes propis, sense que això vulgui dir res greu. Pot ser que ens precipitem i que no estigui preparat/da encara per treure el volquer. Pot ser que tingui quinze mesos i encara no camini.

Només quan siguem capaços d’entendre el seu ritme i acomodar-nos a ell, veurem que assoleix tot el que ha d’assolir i que gaudeix fent-ho.

DECLARACIÓ D'INTENCIONS

Il·lustració d'Elena Odriozola http://pencil-ilustradores.com/ilustrador.php?id=000000001Y

Una vegada vaig llegir que quan neix una criatura, neix també una mare, i un pare. Recordo haver girat pàgina, sense més, a la recerca d’alguna altra informació  que no em semblés tan òbvia...

Però de tornada al despatx aquesta frase encara em rondava, i va ser llavors quan vaig entendre que amagava un significat molt més profund que no havia copsat a la primera lectura.

Vaig pensar en les famílies que havia anat trobant al llarg del meu camí. Al marge de les dificultats particulars que m’havien anat confiant i que havíem mirat de resoldre , hi havia un element comú a totes elles: el sentiment de solitud davant la resolució de les dificultats que els preocupaven.

I així, mares i els pares surten a la recerca d’opinions qualificades, intentant apaivagar les incerteses del càrrec, les pors, les inseguretats,... arribant a oblidar que potser, la millor solució als problemes passa per acceptar totes aquestes emocions, que no passa res per no tenir totes les respostes del món, i que gaudir de l’experiència potser serà la millor estratègia davant els reptes que planteja el fet de ser mares i pares...

I amb aquesta idea ens plantegem aquest blog. No volem teoritzar, moralitzar o educar, simplement reflexionar i compartir amb vosaltres opinions, pensaments i experiències sobre diferents aspectes de la maternitat/paternitat.