Tenint en compte que molts d'aquests nois i noies, a més,
fan una o més activitats extraescolars, no puc evitar preguntar-me si, entre
tots plegats, no estarem fomentant la cultura de l'estrès i la dependència, en
comptes de potenciar el valor de l'esforç i la responsabilitat personal.
M'explico: en moltes ocasions, els alumnes no són capaços de fer els deures de,
per exemple, matemàtiques, ells sols. La qual cosa suposa l'inici d'un
conflicte domèstic en què els pares han de convèncer els fills (negociant i/o
castigant) per a que acabin les tasques, es veuen obligats a exercir de mestres
sense tenir la preparació ni els coneixements per poder acompanyar en aquesta
tasca (quants de vosaltres recordeu la forma de resoldre les equacions de
primer o segon grau?...i les arrels quadrades?). O bé, aquelles famílies que
s'ho poden permetre, matriculen els fills a acadèmies de reforç escolar,
allargant així la llarga jornada dedicada a les tasques escolars.
Quan aquesta situació és viscuda com un excés de feina, amb
abundants exercicis de repetició, sense connexió amb situacions quotidianes, la
desmotivació està assegurada. Si, a més, els treu temps de joc i de relació amb
companys (elements igualment necessaris per al desenvolupament global dels
infants) el rebuig queda gairebé assegurat.
Veient iniciatives com la de la Federació dels Consells de
Pares d'Alumnes de França (FCPE) que enguany han convocat una vaga de deures de
dues setmanes per protestar contra els “treballs forçats” fora de l'horari
escolar, m'adono que el debat “deures.si, deures.no” fora de l'escola va molt
més enllà de les fronteres entre països, i que es tracta d'un qüestionament
molt més profund cap a un sistema educatiu al que s'exigeix que sigui més
motivador, atractiu, pràctic i adaptat a la societat del segle XXI, sense que,
de moment, ho hagi aconseguit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada