Quin tipus de pares sou?

Ahir, navegant per internet, vaig aturar-me a fer un cop d’ull en un debat que va captar la meva atenció.

L'inici era la consulta d'uns pares d'un infant de 10 mesos que encara no dormia tota la nit. Els pares, amb una manca de son important des de feia mesos i cert to de desesperació, demanaven consell a altres pares per intentar canviar aquesta situació.

Les opinions i els consells eren realment variats: hi havia testimonis dels partidaris de criança natural i el "colecho", seguidors del mètode Estivill, aficionats als remeis naturals, defensors de les rutines, els massatges,...

Un extens ventall de consells ben intencionats, fruit d'experiències positives, sens dubte.

Però semblava que al fil de la discussió tots els participants obviaven una qüestió fonamental, que no vaig trobar fins cap al final, quan algú va preguntar: "quin tipus de pares sou?"

I aquesta senzilla pregunta em va semblar tan raonable com significativa. Conscient que no hi ha un mètode únic de fer les coses, la lògica em porta a prioritzar la nostra comoditat amb les estratègies que triem, l’ajustament de la nostra manera de veure i entendre les coses a les nostres accions.

És per això que hi ha tècniques, trucs o mètodes que els funcionen molt bé a uns i malament a altres. I això ho hem de tenir en compte quan intentem buscar solucions als problemes que el dia a dia ens presenta.

No té sentit que intentem aplicar mètodes o tècniques en les que no creiem o que no ens fan sentir bé, per què ens condemnaran a un més que probable fracàs abans d'haver començat.

Cal que ens sentim còmodes amb el que triem i que s'ajusti a la nostra manera de fer, de ser i de pensar. Demanar consell és bo i recomanable, igual que compartir experiències o seguir les indicacions dels professionals de confiança.

Tot i això, no hem d'oblidar que un tant per cent de l'èxit que obtinguem vindrà donat per la determinació i la seguretat que tinguem quant a a nostra decisió.