Cada etapa en la vida dels nostres fills és diferent. Com a pares ens hem d’adaptar al que toca en cada moment. L’atenció constant i dedicació absoluta del primer any, l’assoliment de certa autonomia posterior, les primeres paraules, l’inici de l’escolaritat, els amics, etc.
I quan pensem que ja ho tenim per mà, que ja em aconseguit cert grau d’expertesa en aquesta nova professió que hem après, llavors arriba l’adolescència. I les normes del joc canvien per complert, descol·locant-nos com a pares i retornant-nos a la posició d’aprenents, que de fet mai hem deixat d’ocupar.
Ja no ens serveixen els mateixos arguments, les seves mirades són diferents i els pares ja no entren en els seus plans. Són detalls, alguns més evidents, d'altres més sutils, que ens indiquen el canvi d'etapa i la necessitat per part nostra de canviar també.
I és que a banda de molta paciència, l’adolescència requereix per part nostra que reaprenguem les normes del jocs partint de les més bàsiques: redescobrir qui és el nostre fill/a, els seus interessos, com es situa davant del món. Aprendre a deixar l’espai suficient per què creixi, a donar confiança, a deixar que s’equivoquin, que canviin d’humor i de pensament, etc.
I és que això de ser pares és un ofici en constant canvi, del que mai serem professionals i en el que ens haurem d’acostumar a tenir sempre unes normes canviants i a conviure amb un punt d'inseguretat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada