CONVIURE AMB LA DIFERÈNCIA

Al llarg de la vida escolar dels nostres fills/es són diverses les situacions que hauran d'afrontar ells com a protagonistes i nosaltres com a observadors.

Una de les més dificils és la convivència amb la diferència. La integració i l'atenció a la diversitat és quelcom  que està a l'ordre del dia dins les aules. Mestres i escoles s'esforcen per què sigui una realitat cada cop més present. I és que dins l'aulta trobem una àmplia diversitat social, familiar, de caràcters i de capacitats.
Però, com a pares, estem nosaltres preparats per conviure amb la diferència? Som prou tolerants amb els altres? Sabem donar oportunitats?

Quan veiem algú diferent a nosaltres entren en joc els nostres prejudicis i a vegades no arribem ni tant sols a donar la oportunitat de conèixer la realitat que hi ha darrera d'aquell estereotip assumit. Expressions com "pobret/a...", judicis de valor sobre altres famílies, altres races o malalties, expressions condescendents... formen part de la nostra quotidianitat, del  nostre entorn immediat, i limiten la percepció que tenim de la realitat.

Com a pares/mares hem de ser capaços de superar els nostres prejudicis per ensenyar als nostres fills/es a acceptar la diferència d'una forma sincera i amb coneixement de causa. Fer l'exercici de conèixer la història de la persona més enllà de l'etiqueta que tingui assignada.

Hem d'ajudar-los a entendre als seus companys d'escola, a entendre que les coses no són blanques o negres, a ser tolerants amb els altres i amb ells mateixos.

I és que la infantesa és el moment de posar les bases de l'adult i adquirir les habilitats i les competències que els acompanyaran al llarg de la vida.

L'ADOLESCÈNCIA

Un bon dia et despertes i t'adones que aquell nen/a que tenies a casa, el teu fill/a, s'ha fet gran i reivindica a crits l'adult que vol ser. I ara què?

Són molts els dubtes que es generen en el cap d'un pare/mare adolescent. Hi ha coses que ens fan gràcia (els canvis físics), hi ha d'altres que ens fan por (les peticions que ens puguin fer) i d'altres que simplement desconeixem.

El que està clar és que l'adolescència dels fills és una etapa de descobriments pels pares: ens sorprendran les seves noves aficions, les seves demandes, les seves respostes i fins i tot, el seu aspecte. Però també és una etapa d'autodescoberta, ens redescobrim a nosaltres mateixos com a pares, desenvolupem noves capacitats.

Aprenem a escoltar amb oïdes renovades, aprenem a no confrontar per no perdre oportunitat de ser escoltats, aprenem a acompanyar des de la llunyania, deixant anar la maneta que hem sostingut durant molt de temps. Aprenem a buscar altres ocuapcions que emplenin el temps que ells ja no volen. A saber estar quan ens criden i deixar espai quan ho necessiten. Re-aprenem a conviure amb les primeres vegades dels nostres fills, amb les amistats que ens agraden i les que no.

Aprenem també a retrobar-nos amb nosaltres, a buscar noves aficions, a fer i a deixar fer. I és que l'adolescència dels fills és un exercici de paternitat/maternitat molt exigent, que ens reclama estar amb el 100% dels nostres sentits alhora que ens allunya i deixa en segon pla.