Un bon dia et despertes i t'adones que aquell nen/a que tenies a casa, el teu fill/a, s'ha fet gran i reivindica a crits l'adult que vol ser. I ara què?
Són molts els dubtes que es generen en el cap d'un pare/mare adolescent. Hi ha coses que ens fan gràcia (els canvis físics), hi ha d'altres que ens fan por (les peticions que ens puguin fer) i d'altres que simplement desconeixem.
El que està clar és que l'adolescència dels fills és una etapa de descobriments pels pares: ens sorprendran les seves noves aficions, les seves demandes, les seves respostes i fins i tot, el seu aspecte. Però també és una etapa d'autodescoberta, ens redescobrim a nosaltres mateixos com a pares, desenvolupem noves capacitats.
Aprenem a escoltar amb oïdes renovades, aprenem a no confrontar per no perdre oportunitat de ser escoltats, aprenem a acompanyar des de la llunyania, deixant anar la maneta que hem sostingut durant molt de temps. Aprenem a buscar altres ocuapcions que emplenin el temps que ells ja no volen. A saber estar quan ens criden i deixar espai quan ho necessiten. Re-aprenem a conviure amb les primeres vegades dels nostres fills, amb les amistats que ens agraden i les que no.
Aprenem també a retrobar-nos amb nosaltres, a buscar noves aficions, a fer i a deixar fer. I és que l'adolescència dels fills és un exercici de paternitat/maternitat molt exigent, que ens reclama estar amb el 100% dels nostres sentits alhora que ens allunya i deixa en segon pla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada