CONVIURE AMB LA DIFERÈNCIA

Al llarg de la vida escolar dels nostres fills/es són diverses les situacions que hauran d'afrontar ells com a protagonistes i nosaltres com a observadors.

Una de les més dificils és la convivència amb la diferència. La integració i l'atenció a la diversitat és quelcom  que està a l'ordre del dia dins les aules. Mestres i escoles s'esforcen per què sigui una realitat cada cop més present. I és que dins l'aulta trobem una àmplia diversitat social, familiar, de caràcters i de capacitats.
Però, com a pares, estem nosaltres preparats per conviure amb la diferència? Som prou tolerants amb els altres? Sabem donar oportunitats?

Quan veiem algú diferent a nosaltres entren en joc els nostres prejudicis i a vegades no arribem ni tant sols a donar la oportunitat de conèixer la realitat que hi ha darrera d'aquell estereotip assumit. Expressions com "pobret/a...", judicis de valor sobre altres famílies, altres races o malalties, expressions condescendents... formen part de la nostra quotidianitat, del  nostre entorn immediat, i limiten la percepció que tenim de la realitat.

Com a pares/mares hem de ser capaços de superar els nostres prejudicis per ensenyar als nostres fills/es a acceptar la diferència d'una forma sincera i amb coneixement de causa. Fer l'exercici de conèixer la història de la persona més enllà de l'etiqueta que tingui assignada.

Hem d'ajudar-los a entendre als seus companys d'escola, a entendre que les coses no són blanques o negres, a ser tolerants amb els altres i amb ells mateixos.

I és que la infantesa és el moment de posar les bases de l'adult i adquirir les habilitats i les competències que els acompanyaran al llarg de la vida.

L'ADOLESCÈNCIA

Un bon dia et despertes i t'adones que aquell nen/a que tenies a casa, el teu fill/a, s'ha fet gran i reivindica a crits l'adult que vol ser. I ara què?

Són molts els dubtes que es generen en el cap d'un pare/mare adolescent. Hi ha coses que ens fan gràcia (els canvis físics), hi ha d'altres que ens fan por (les peticions que ens puguin fer) i d'altres que simplement desconeixem.

El que està clar és que l'adolescència dels fills és una etapa de descobriments pels pares: ens sorprendran les seves noves aficions, les seves demandes, les seves respostes i fins i tot, el seu aspecte. Però també és una etapa d'autodescoberta, ens redescobrim a nosaltres mateixos com a pares, desenvolupem noves capacitats.

Aprenem a escoltar amb oïdes renovades, aprenem a no confrontar per no perdre oportunitat de ser escoltats, aprenem a acompanyar des de la llunyania, deixant anar la maneta que hem sostingut durant molt de temps. Aprenem a buscar altres ocuapcions que emplenin el temps que ells ja no volen. A saber estar quan ens criden i deixar espai quan ho necessiten. Re-aprenem a conviure amb les primeres vegades dels nostres fills, amb les amistats que ens agraden i les que no.

Aprenem també a retrobar-nos amb nosaltres, a buscar noves aficions, a fer i a deixar fer. I és que l'adolescència dels fills és un exercici de paternitat/maternitat molt exigent, que ens reclama estar amb el 100% dels nostres sentits alhora que ens allunya i deixa en segon pla. 

L'agenda dels més petits

Quan pensem en els nostres petits són moltes les obligacions que tenen al llarg del dia: s'han de llevar d'hora per anar a l'escola, han d'estar atents a tots aquells aprenenetatges que se'ls proposen, segurament fan alguna activitat extraescolar, els deures després de berenar, ajudar una miqueta a casa...

Hi ha una cosa però que no sempre tenim en compte quan pensem en el seu dia a dia, una activitat que hauria de ser tant bàsica com el menjar o el dormir: el joc! 

I és que jugar a vegades és un luxe, el que fan quan sobra temps... Quan en realitat el joc hauria de tenir un lloc preferent en les agendes dels nostres fills. El joc forma part d'ells, del seu llenguatge, de la seva comunicació i del seu aprenentatge. El joc és aquell espai en el que creixen i aprenen sense que ens n'adonem. Un espai on expressar, compartir, elaborar i somiar.
El joc és una eina fonamental en el desenvolupament dels nostres fills/es. I com a tal mereix per part nostra que li donem prioritat absoluta. 

Però el joc no és exclusiu dels nostres fills. També nosaltres, els grans, podem acompanyar-los en aquestes estones. Un joc de taula, una estona al parc, un joc de nines, de construcció o de metges.... Aquestes estones ens permetran gaudir d'ells, connectar amb la nostra part més lúdica, desconnectar de les nostres preocupacions, conèixer millor als nostres fills i enfortir el nostre vincle amb ells.
Així doncs, obriu les seves agendes i reserveu-los cada dia l'estona de joc que els pertoca. I, en la mesura que pugueu, reserveu també algun moment en les vostres agendes per acompanyar-los. 

La frustració

La tolerància a la frustració és quelcom que anem aprenent al llarg de la vida. Els infants quan neixen no entenen el no. És a mesura que creixem que anem incorporant el fet que no sempre les coses són com un vol. A vegades però, tot i saber-ho, als grans ens costa recordar-ho.

Aquest és un punt que ens hem trobat al treballar amb pares i mares. Sovint escoltem històries de com es frusten els nens/es quan no els surt quelcom, històries de rabietes al rebre una negativa o històries sobre les moltes eines que desplega un infant per sortir-se amb la seva. Aquestes històries moltes vegades tenen també una contrahistòria d'expectatives incomplertes per part dels pares. 

La feina de pares/mares és complexe i sovint requereix que replantegem algunes de les nostres premises bàsiques. És a dir, com a pare/mare sóc tolerant a la frustració? Si quelcom no surt a la primera, persevero o penso que tenim un problema de base? Busco alternatives? 

Com a pares/mares sovint afrontem situacions que ens posen a proba. Situacions que requereixen de nosaltres que siguem pacients, que sapiguem llegir entre línies, que siguem creatius donant respostes. A vegades però ens costa entendre per què un nen fa una dolentaria mentre et mira o per què els nostres fills/es es mostren tant tossuts quan volen una cosa. Ens costa entedre que ells/es no entenen de presses, de cansanci o de horaris. Que la seva feina és experimentar i passar-s'ho bé, que no tenen res més a fer que sortir-se amb la seva i defensar els seus interessos, que tenen tot el temps del món per fer-ho. 

A vegades ens costa ajudar-los a superar la frustració per què nosaltres també ens frustrem com a pares quan no aconseguim de forma ràpida el que ens proposem, per què rebufem quan l'adquisició d'un hàbit ens costa més del que ens pensàvem o quan acabem cendint per manca de temps per rebatre el seu argument.

Com a pares/mares hem de fer un esforç per recordar-nos a nosaltres mateixos que les coses no sempre s'aconsegueixen al primer intent i que demà ho haurem de continuar probant. Recordar-nos la importància de perseverar, buscar altres explicacions plausibles i trobar solucions alternatives.

Els Límits

Casualitats de la vida, hi ha setmanes en la que les consultes que rebem, comentaris que llegim o sentim, etc, tot va sobre el mateix tema, com si de sobte tothom parlés d'allò. Poder simplement és que hem estat més atents a aquests tipus d'informació. Sigui com sigui, fa dies que sento a parlar dels límits: què són com aplicar-los, com no fer-ho, etc.

Aquest és un tema que no ens haviem plantejat tractar a través del blog doncs són molts els recursos i la informació que es pot trobar arreu. Però aquestes setmanes ens han fet canviar d'opinió. I és que hi ha una extranya creença que posar límits és adpotar un estil educatiu autoritari. Ahir vaig llegir un post que comparava la cadira de pensar amb la violència física!! Aquesta comparació va ser el detonant per començar a escriure aquest post. 

Posar límits no és res més que voler educar els nostres fills en uns valors determinats. Els límits són els que cada pare/mare estableix: el respecte és un límit, la no agressió és un límit.... N'hi ha de rígids, n'hi ha de difusos, flexibles, etc... segons l'estil educatiu dels pares/mares. No hem de confondre però els límits amb els càstigs o els crits. Ni per suposat amb estils educatius violents.

Els límits ens serveixen per educar als nostres fills, per dir-los-hi que no tot s'hi val. És la manera en la que els transmetrem els nostres valors. Això no vol dir que per voler establir uns límits automàticament ens convertim en uns sergents, uns abanderats de l'autoritarisme i les dictadures.

Els límits es poden posar i trasmetre de moltes maneres. És molt recomanable que siguin clars, raonables, explicats, consensuats si cal. Cal que dediquem un temps a explicar-los als petits el per què de les coses. Cal que sàpiguen el que ens agrada i el que no, el que volem i el que no. Cal que prediquem amb l'exemple i que siguem el més coherents possibles. 

Tot i així tingueu en compte que no hi ha fòrmules matemàtiques universals que funcionin per qualsevol tipus de família. No tingueu por si un dia us heu de posar ferms per fer saber que allò és important, si un dia alceu la veu o heu de fer servir el temps fora o un sistema de recompenses. No s'acabarà el món ni traumatizareu de per vida els vostres fills/es. Només recordeu que això són simples eines però no els límits en si. La feina grossa no passa per l'ús d'aquestes tècniques, sinó pel temps, la paciència i la dedicació que pugueu invertir en trasmetre de forma raonada, clara i coherent els valors que emmarquen l'educació dels vostres fills. Com diu la imatge que ilustra aquest post: l'exemple que els donem és més poderós que les regles que poguem establir.

Sabem escoltar?

Deixeu-me primer de tot fer un incís. Quan parlem d'escoltar, al meu entendre, cal fer una distinció entre escoltar el que ens diuen verbalment i escoltar el que ens transmeten per altres vies. 

Anem però per pams. Sovint ens queixem de que els nostres fills/es no ens escolten: "sembla sord!", "li hem de repetir milt vegades les coses abans no les fa!", "no explica mai res". Però, i nosaltres sabem escoltar? I el més important, sabem interpretar correctament el que ens diuen?

El nostre dia a dia sol ser molt atrafegat i les activitats que fem sovint estan encaixades de forma mil·limètrica en la nostra rutina habitual. Això vol dir que a vegades no tenim massa temps per escoltar. Preguntem als nostres fills/es com els ha anat l'escola i ens queixem per què no ens expliquen massa res del que els hi ha passat aquell dia. Ens sorprenem més tard quan, sense venir al cas, ens expliquen una anècdota de l'escola de fa tres dies mentre preparem el dinar.

I és que els més petits de la casa no entenen de presses o de tempos. I si hi pensem bé, tampoc els grans. O no us ha passat mai no tenir ganes d'explicar com ha anat el dia quan heu estat preguntats?

Escoltar atentament vol dir parar atenció, buscar el temps per fer-ho, mostrar-se accessible. I sobretot, cal saber quan fer-ho. Hem d'estar atents no només al que sentim, al que reben les nostres oïdes, sinó també a totes aquelles senyals que ens arriben per altres vies i que sovint són indicadors de missatges importants: una abraçada sobtada, un rondar a prop sense motiu aparent, una demanda inusual, silencis poc habituals, enuigs sense motius, males respostes.... Hem de saber llegir entre línies, interpretar canvis d'humor, detectar emocions. 

I és que per poder escoltar als nostres fills/es com es mereixen no només hem de tenir les orelles netes, sinó també ser capaços de tenir sempre un forat a la nostra agenda per ells, convertir-nos en experts traductors de missatges encriptats i ser pacients. 

Al cap i a la fi una bona comunicació és la base d'una relació de confiança, que permet als nostres fills/es crèixer segurs i amb confiança.

Joguines Unisex

S'acosten les festes i tenim per endavant un munt de regals per rebre i un munt de reis, pares noel i tios per assessorar. Al pensar un regal, són varis els criteris que podem tenir en compte: que sigui educatiu, que vagi amb el tarannà del nen, que lligui amb els nostres valors... Però hi ha un criteri que pràcticament tots fem servir a l'hora de valorar-lo: és més de nens o de nenes?

De ben petits ja comencem a definir la identitat dels nostres fills i d'alguna manera, la forma amb la que ens dirigim a ells o els eduquem està guiada pels estereotips socials que estan al nostre voltant. Amb les nenes usem un to de veu més suau, mentre assumim que els nens són més d'acció. Amb les nenes juguem a nines mentre que els nens juguen a futbol.

Les joguines que els comprem fomenten sovint aquesta separació de gènere: nines per les nenes, cotxes pels nens, cuinetes per les nenes, jocs d'acció pels nens.... Però, pot un nen mostrar preferència pel joc amb nines sense que els pares ens sentim insegurs? Sense que se'ns disparin les alarmes?

Parlant amb altres mares m'he adonat que aquests estereotips de gènere són encara molt més presents del que em pensava i encara condicionen molt a l'hora d'educar als fills/es. A vegades hi són d'una forma més evident, altres amb petites subtileses. Sigui com sigui, cal recordar que som nosaltres qui donem significat als actes dels nostres fills/es pel que és la nostra feina fer que es sentin lliures i feliços jugant amb qualsevol tipus de joguina o joc.

I si voleu fer algun propòsit d'any nou aquest seria un bon punt de partida. Revisem els nostres prejudicis i estereotips per què els nostres menuts puguin crèixer més feliços i segurs!