Els Límits

Casualitats de la vida, hi ha setmanes en la que les consultes que rebem, comentaris que llegim o sentim, etc, tot va sobre el mateix tema, com si de sobte tothom parlés d'allò. Poder simplement és que hem estat més atents a aquests tipus d'informació. Sigui com sigui, fa dies que sento a parlar dels límits: què són com aplicar-los, com no fer-ho, etc.

Aquest és un tema que no ens haviem plantejat tractar a través del blog doncs són molts els recursos i la informació que es pot trobar arreu. Però aquestes setmanes ens han fet canviar d'opinió. I és que hi ha una extranya creença que posar límits és adpotar un estil educatiu autoritari. Ahir vaig llegir un post que comparava la cadira de pensar amb la violència física!! Aquesta comparació va ser el detonant per començar a escriure aquest post. 

Posar límits no és res més que voler educar els nostres fills en uns valors determinats. Els límits són els que cada pare/mare estableix: el respecte és un límit, la no agressió és un límit.... N'hi ha de rígids, n'hi ha de difusos, flexibles, etc... segons l'estil educatiu dels pares/mares. No hem de confondre però els límits amb els càstigs o els crits. Ni per suposat amb estils educatius violents.

Els límits ens serveixen per educar als nostres fills, per dir-los-hi que no tot s'hi val. És la manera en la que els transmetrem els nostres valors. Això no vol dir que per voler establir uns límits automàticament ens convertim en uns sergents, uns abanderats de l'autoritarisme i les dictadures.

Els límits es poden posar i trasmetre de moltes maneres. És molt recomanable que siguin clars, raonables, explicats, consensuats si cal. Cal que dediquem un temps a explicar-los als petits el per què de les coses. Cal que sàpiguen el que ens agrada i el que no, el que volem i el que no. Cal que prediquem amb l'exemple i que siguem el més coherents possibles. 

Tot i així tingueu en compte que no hi ha fòrmules matemàtiques universals que funcionin per qualsevol tipus de família. No tingueu por si un dia us heu de posar ferms per fer saber que allò és important, si un dia alceu la veu o heu de fer servir el temps fora o un sistema de recompenses. No s'acabarà el món ni traumatizareu de per vida els vostres fills/es. Només recordeu que això són simples eines però no els límits en si. La feina grossa no passa per l'ús d'aquestes tècniques, sinó pel temps, la paciència i la dedicació que pugueu invertir en trasmetre de forma raonada, clara i coherent els valors que emmarquen l'educació dels vostres fills. Com diu la imatge que ilustra aquest post: l'exemple que els donem és més poderós que les regles que poguem establir.