Quin tipus de pares sou?

Ahir, navegant per internet, vaig aturar-me a fer un cop d’ull en un debat que va captar la meva atenció.

L'inici era la consulta d'uns pares d'un infant de 10 mesos que encara no dormia tota la nit. Els pares, amb una manca de son important des de feia mesos i cert to de desesperació, demanaven consell a altres pares per intentar canviar aquesta situació.

Les opinions i els consells eren realment variats: hi havia testimonis dels partidaris de criança natural i el "colecho", seguidors del mètode Estivill, aficionats als remeis naturals, defensors de les rutines, els massatges,...

Un extens ventall de consells ben intencionats, fruit d'experiències positives, sens dubte.

Però semblava que al fil de la discussió tots els participants obviaven una qüestió fonamental, que no vaig trobar fins cap al final, quan algú va preguntar: "quin tipus de pares sou?"

I aquesta senzilla pregunta em va semblar tan raonable com significativa. Conscient que no hi ha un mètode únic de fer les coses, la lògica em porta a prioritzar la nostra comoditat amb les estratègies que triem, l’ajustament de la nostra manera de veure i entendre les coses a les nostres accions.

És per això que hi ha tècniques, trucs o mètodes que els funcionen molt bé a uns i malament a altres. I això ho hem de tenir en compte quan intentem buscar solucions als problemes que el dia a dia ens presenta.

No té sentit que intentem aplicar mètodes o tècniques en les que no creiem o que no ens fan sentir bé, per què ens condemnaran a un més que probable fracàs abans d'haver començat.

Cal que ens sentim còmodes amb el que triem i que s'ajusti a la nostra manera de fer, de ser i de pensar. Demanar consell és bo i recomanable, igual que compartir experiències o seguir les indicacions dels professionals de confiança.

Tot i això, no hem d'oblidar que un tant per cent de l'èxit que obtinguem vindrà donat per la determinació i la seguretat que tinguem quant a a nostra decisió.

Ho estarem fent bé?

"Ho estarem fent bé?" Aquesta és una pregunta que sovint els pares es plantegen i ens plantegen a nosaltres. I és que sovint, quan detectem alguna cosa que no va com hauria d'anar, com a pares ens preguntem si hi ha alguna cosa que no hem fet bé. Sigui per què som conscients que no estem fent el que se suposa que hem de fer (o si més no el que els llibres que hem llegit recomanen), sigui per un sentiment general de culpa per no tenir prou temps o sigui simplement per què no sabem a què més atribuir-ho.

I és que dubtar és normal. Els nostres fills arriben sense manual d'instruccions, pel que moltes de les decisions que prenem són per intuició, recomanació o tradició. Sigui com sigui, de les milers de decisions que prenem al dia, hem d'assumir que un tant per cent seran errònies o si més no, no seran les més òptimes. 

Pel contrari hi ha pares a qui costa molt assumir les pròpies errades i que es senten molt qüestionats quan algú els assenyala quelcom dels seus fills.

Ser pares requereix d'una valentia molt especial. Cal ser valent per demanar ajuda quan la necessitem, per revisar les pròpies decisions, per assumir que no ho sabem tot o per mostrar les nostres pors als altres. 

Les normes del joc

                                         

Cada etapa en la vida dels nostres fills és diferent. Com a pares ens hem d’adaptar al que toca en cada moment. L’atenció constant i dedicació absoluta del primer any, l’assoliment de certa autonomia posterior, les primeres paraules, l’inici de l’escolaritat, els amics, etc.

I quan pensem que ja ho tenim per mà, que ja em aconseguit cert grau d’expertesa en aquesta nova professió que hem après, llavors arriba l’adolescència. I les normes del joc canvien per complert, descol·locant-nos com a pares i retornant-nos a la posició d’aprenents, que de fet mai hem deixat d’ocupar.

Ja no ens serveixen els mateixos arguments, les seves mirades són diferents i els pares ja no entren en els seus plans. Són detalls, alguns més evidents, d'altres més sutils, que ens indiquen el canvi d'etapa i la necessitat per part nostra de canviar també.

I és que a banda de molta paciència, l’adolescència requereix per part nostra que reaprenguem les normes del jocs partint de les més bàsiques: redescobrir qui és el nostre fill/a, els seus interessos, com es situa davant del món. Aprendre a deixar l’espai suficient per què creixi, a donar confiança, a deixar que s’equivoquin, que canviin d’humor i de pensament, etc.

I és que això de ser pares és un ofici en constant canvi, del que mai serem professionals i en el que ens haurem d’acostumar a tenir sempre unes normes canviants i a conviure amb un punt d'inseguretat.

MAMITIS VS NENITIS

Qui no ha sentit alguna vegada l’expressió “aquest nen té mamitis”? És una expressió comuna que utilitza molta gent quan un nen/a reclama amb insistència a la mare. Fins fa poc però no vaig caure en l’altra versió, l’altra cara de la mateixa moneda: la “nenitis”. I és que els fills estan enganxats a les mares per què les mares estem enganxades als fills.

Les persones, i sobretot les dones, estem programades biològicament per “enamorar-nos” dels nostres fills, i aquests estan programats per “enamorar-nos”, ja que d’això en depèn la seva supervivència.

Però és la “nenitis” dolenta? Com amb moltes coses a la vida cal recòrrer al sentit comú per trobar respostes. Els nostres fills neixen depenents dels pares i necessiten pares/mares que estiguin per ells, els cuidin i els deixin crèixer al ritme que necessitin. Pares/mares que els agafin quan ploren, que els consolin si ho necessiten, que juguin amb ells i els ajudin a desenvolupar-se.

Hem de ser conscients que cert grau de mamitis i de nenitis són naturals i necessaris. Ho portem en el nostre programari intern. Estem programats per estimar, acaronar, abraçar, cuidar i mimar als nostres fills/es. Confiem doncs en el nostre instint i permetem-nos tenir una mica de "nenitis"

LES PORS...

La maternitat/paternitat porta ímplicita una barreja d’emocions que sovint experimentem alhora. Una d’elles és la por. La por, en general, és una emoció útil. La por ens protegeix, fa que siguem prudents. Però la por també ens pot anar en contra, arribant a privar-nos de coses.

La nostra por com a pares/mares no només ens pot afectar a nosaltres, sinó també als nostres fills. Pot ser que els transmetem les mateixes pors que nosaltres tenim, pot ser que els privem d’experiències o pot ser que els hi provoquem inseguretat.

Com a pares/mares, quan afrontem una decisió que afecta als nostres fills/es sovint són molts els factors que tenim en compte. Som conscients de que les decisions que prenem afecten a una tercera persona, el nostre fill/a, i això fa que experimentem certa transcendalitat en algunes de les decisions que prenem. Analitzem totes les variables que creiem rellevants però sovint, n’obviem una de molt important: les nostres pors.

Les nostres pors poden fer que escollim una escola més propera a casa en comptes d’una amb millor currículum; o que apuntem al nostre fill/a a natació ja que és més segura que el judo. Les nostres pors poden fer que no confiem prou en la seva capacitat d’adaptació i dubtem, fent-los sentir insegurs i transmetent-los involuntariament la falsa creença de que no són capaços de fer allò.

Tenir por i patir pels fills, és quelcom natural i innat. Quelcom amb el que hem d’aprendre a conviure per a no hipotecar als nostres fills amb pors innecessàries.