Les comparacions

L’ésser humà tendeix a comparar de forma innata. És la manera que tenim de conèixer el món. Sabem que un arbre és alt quan el podem comparar amb algun altra arbre de tamany inferior, o que un carrer és ampla si n’hem vist un de més estret.

Què passa però quan el que comparem és el nostre fill/a? És evident que sempre hi ha uns bàrems que ens guien en el que seria esperable i desitjable per edat i que no els hem d’obviar. Però cal recordar que aquests barems són orientatius i establerts amb franges d’edat.

Tot i així sovint anem més enllà i no només ens regim pels barems establerts per pediatres, psicòlegs, mestres, etc. sinó que tendim a comparar-los amb els alters nens del seu voltant. I tot i que podem tenir la teoria molt ben apresa (no els hem de comparar mai! ni amb els altres nens de la seva edat ni amb els seus germans!) sovint és inevitable que ens vinguin al cap aquestes comparacions quan veiem altres nens o parlem amb altres mares. “El meu ja camina”, “la meva ja parla”, “en Pep treu excelents”, “la seva germana a la seva edat ja…”. Us sona?

Comparant als nostres fills amb altres no els fem cap bé. Ens estem oblidant d’una premisa fonamental: ells són únics! I com a únics que són tenen el seu propi ritme per assolir el seu propi desenvolupament i els aprenentatges que els pertoquin per edat, tenen els seus propis talents i les seves pròpies històries de vida. I això és el que els fa ser especials.

Hem de ser respectuosos amb ells i el seu ritme, sigui més ràpid i més lent. Disfrutar del que ens aporten a cada edat i deixar que ells disfrutin dels aprenentatges i les destreses que varen assolint. Felicitar-los i estimular-los, sense tenir en compte si van més endavant o més enrera. Al cap i a la fi, estem educant infants no atletes d’èlit.

Ser pares

Són moltes les coses que s’han escrit sobre ser pares, fins el punt de poder afirmar que el rol de pares s’ha professionalitzat. Llegim revistes especialitzades, assistim a tallers sobre la criança dels nostres fills, ens assessorem i comprem tot el que és “ lo millor”. Planifiquem el seu futur a través de les extraescolars que fan, l’escola on van i les amistats que els envolten. Volem ser uns “super pares” per poder donar-los les millors opcions de futur. Però, és això el que cal?

Preocupar-se pels fills és un deure fonamental de tot bon pare/mare però cal revisar què inclou aquesta preocupació. Ens preocupem perquè estiguin sans, perquè no es facin mal, perquè mengin i dormin bé. Ens preocupem pel seu desenvolupament i per com van a l’escola. Perquè aprenguin coses que els siguin útils quan siguin grans i perquè no es fiquin en problemes.

I a vegades oblidem coses com que tot nen/a necessita avorrir-se per poder imaginar, espai per poder ser autònom, temps per poder jugar. Així doncs, i per estrany que pugui sonar, cal que ens preocupem per què els nostres fills/es s’avorreixin i desenvolupin recursos propis, cal que a vegades ens en desentenguem una mica per què siguin més autònoms  i que els deixem temps per invertir-lo en el que els sembli.

A vegades ser super pares també vol dir descansar. Al cap i a la fi, fins i tot els super herois tenen temps lliure!

Apunteu els deures i cap a casa...

Tenint en compte que molts d'aquests nois i noies, a més, fan una o més activitats extraescolars, no puc evitar preguntar-me si, entre tots plegats, no estarem fomentant la cultura de l'estrès i la dependència, en comptes de potenciar el valor de l'esforç i la responsabilitat personal.

M'explico: en moltes ocasions, els alumnes no són capaços de fer els deures de, per exemple, matemàtiques, ells sols. La qual cosa suposa l'inici d'un conflicte domèstic en què els pares han de convèncer els fills (negociant i/o castigant) per a que acabin les tasques, es veuen obligats a exercir de mestres sense tenir la preparació ni els coneixements per poder acompanyar en aquesta tasca (quants de vosaltres recordeu la forma de resoldre les equacions de primer o segon grau?...i les arrels quadrades?). O bé, aquelles famílies que s'ho poden permetre, matriculen els fills a acadèmies de reforç escolar, allargant així la llarga jornada dedicada a les tasques escolars.

Quan aquesta situació és viscuda com un excés de feina, amb abundants exercicis de repetició, sense connexió amb situacions quotidianes, la desmotivació està assegurada. Si, a més, els treu temps de joc i de relació amb companys (elements igualment necessaris per al desenvolupament global dels infants) el rebuig queda gairebé assegurat.

Veient iniciatives com la de la Federació dels Consells de Pares d'Alumnes de França (FCPE) que enguany han convocat una vaga de deures de dues setmanes per protestar contra els “treballs forçats” fora de l'horari escolar, m'adono que el debat “deures.si, deures.no” fora de l'escola va molt més enllà de les fronteres entre països, i que es tracta d'un qüestionament molt més profund  cap a un sistema educatiu al que s'exigeix que sigui més motivador, atractiu, pràctic i adaptat a la societat del segle XXI, sense que, de moment, ho hagi aconseguit.