 |
| La il·lustració que acompanya aquesta entrada és obra de la dissenyadora gràfica Agustina Guerrero. Podeu visitar el seu blog: http://guerreroagustina.blogspot.com.es, us encantarà!! |
Algunes mares amb les que he treballat han confessat, que a vegades, quan les coses es torcen i se’ls acumulen els maldecaps mentre les forces minven, se senten temptades de deixar-ho tot i fugir.
Per suposat que aquestes dones estimen els seus fills. Per descomptat que no els abandonarien mai, però aquests pensaments els turmenten i se senten culpables.
Potser, podríem arribar a l’acord de que la maternitat, malgrat ser una experiència emocionalment intensa, transformadora i preciosa, a vegades resulta molt dura.
Potser podríem admetre que hi ha dies en que una mare anhela esgarrapar una estona, un dia o un tros de temps i de llibertat per a ella sola.
Un temps per a llegir un llibre en silenci, sortir a fer unes compres sense perseguir uns peuets belluguets, i deixar una tassa de cafè a la tauleta auxiliar de la sala (Uixxxxxx!!!) sense preocupar-se que el peque de casa no la trenqui, o pitjor, no prengui mal ell mateix…
Abans de tenir fills mai no havien hagut de prendre aquestes precaucions, i la il·lusió de ser persones adultes i lliures no tenia en compte les responsabilitats que comporta.
Així doncs? com es pot fer front als pensaments que evoquen la vida senzilla d’abans de tenir fills? Com tornar a gaudir del present, conscients que potser no seran el tipus de mares que eduquen els seus fills en una fantàstica casa adossada, perfectament organitzada i que gaudiran de magnífiques oportunitats educatives i quotidianes?
No és qüestió de posar-hi sucre, perquè revistes, llibres especialitzats dirigits a pares i mares i medis diversos (sense generalitzar, només alguns, val?) ja s’encarreguen de divulgar bells exemples de maternitats/paternitats que abracen les seves criatures sense cap ombra de dubte. I les xarxes socials no ho posen més fàcil: podran veure els seus amics amb els seus infants jugant alegrement a la neu, o a la platja, i no es pregunten mai si alguna d’aquestes criatures ha fet una rebequeria just abans de llançar-se en trineu per la neu...com fan els seus!
No i no...! La vida no és tan transcendental com les fotos idíl·liques de Facebook, ni de les revistes d’infància i puericultura. No és perfecta. I està bé que sigui així.
I que les mares i pares acceptin que ells no són perfectes, ni ho han de ser. Que no estan sols, que totes les mares i pares s’han sentit desbordats en algun moment, i que malgrat tot, segueixen endavant.
Que a vegades la maternitat/paternitat ens caigui a sobre no ens fa mals pares. Ens converteix en mares i pares reals i autèntics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada